En solidaritat amb tots els que lluiten contra l'autoritarisme i la autocracia a Turquia i el Kurdistan

S'han pres d'indignació els carrers de Turquia després de l'atemptat suïcida dels assassins fonamentalistes del Daesh (EI, Estat Islàmic) en Suruc i la cínica, vergonyosa i criminal actitud que ha adoptat el govern turc a continuació. Massives manifestacions i violents enfrontaments en quasi totes les ciutats turques, des d'Istanbul fins a les zones de majoria kurda, van expressar la ràbia d'una població que es rebel·la contra els llaços de complicitat, cada vegada més evidents, que uneixen al govern d'Erdogan amb el califat d'Al Baghdadi. La resposta oficial no s'ha fet esperar: detencions de centenars de militants kurds i d'esquerra, bombardejos de posicions del PKK a l'Iraq i de les YPG en el nord de Síria i, en general, una violència que ha acabat amb el procés de pau i l'alto-el-foc vigent aquests últim anys. 

Autor: RTVE

No ens enganyem, que alguns dels atacs aeris i les detencions s'hagen dirigit contra el Daesh i els seus simpatitzants en cap manera vol dir que siguen aquests els principals objectius de l'ofensiva. Si per ventura, aquests són l'excusa per a l'actitud cínica del govern turc, la resposta del qual a la massacre de Suruc consisteix a arremetre contra les agrupacions de les víctimes i detenir als companys dels morts. N'hi ha prou amb tenir en compte que el 85% dels detinguts arran de l'atemptat, són militants de grups pro-kurds o d'esquerra i només el 15% restant són salfistas. El que abans era una sospita ara és un secret a veus: l'estat i el govern turc col·laboren amb Daesh en la seua lluita contra les forces seculars i revolucionàries a Turquia i el Kurdistan.

D'una banda, les 32 víctimes mortals i les desenes de ferits entre els brigadistes que s'havien reunit en Suruc per a dirigir-se a la reconstrucció de Kobane són un missatge clar a tots els sectors laics i progressistes del món musulmà: per als integristes religiosos, tot aquell que defense la llibertat enfront de la imposició mereix la mort.

En última instància, més enllà de qualsevol excusa ètnica o religiosa, el califat no és sinó la forma cultural de l'estat totalitari, en la seua versió més bàrbara i intolerant. Cridar nazi o feixista al Daesh seria un anacronisme. Però com han assenyalat diversos autors, el model del califat no és tant l'original medieval, com les dictadures totalitàries del segle XX, vestides amb una vestidura teocràtica.

Per l'altre costat, és precisament sobre aquest terreny que el govern turc troba més afinitats amb Daesh que amb els sectors laics i liberals del seu país, sobretot tenint en compte la seua pròpia deriva autoritària, més accentuada quants més suports perd. Per açò li preocupa més l'assentament d'una mobilització contestatària a Turquia i en el Kurdistan que els crims de lesa humanitat que puguen cometre els salafistes. 

El genocidi, l'esclavitud sexual de xiquetes i adolescents de minories ètniques, les execucions sumarias amb els mètodes més cruels, la tortura, la persecució als homosexuals, la repressió de les dones i en general totes les atrocitats que comporta el poder estatal desenfrenat i esquizofrènic-teocràtic, no semblen preocupar tant a l'estat turc com l'establiment de zones lliures en el nord de Síria i la seua relació amb l'oposició contestatària d'esquerra en la pròpia Turquia.